En agraïment a Jaume Morató per permetre’m acompanyar a la gent que necessitava ser guarida.

Fa vint-i-quatre anys vaig pintar un quadre anomenat “País”, un fons comú de blaus i blancs amb una trama quadriculada sense marges i on a cada espai amb traços de verd esperança es dibuixaven figures que imitaven les fotografies d’una o vàries persones. Això és un col·lectiu de gent i de projectes.

Quan jo era jove vivíem sota una dictadura… si teníem ocasió de sortir a l’estranger, la forma més fàcil era cap el Nord, a la propera frontera de França. A les primeres visites em va sorprendre favorablement que la seva bandera republicana onegés als espais públics, com ara les escoles, els ajuntaments, poliesportius, casernes,… i sempre amb el lema “Liberté, Egalité, Fraternité” escrit a la seves façanes.

Paral·lelament, varem anar rebent tota la iconografia nord-americana mostrant un territori on la bandera és omnipresent. Aquelles imatges de carrers infinits de cases unifamiliars cada una amb la seva bandera de barres i estrelles. Aquesta imatge és per mi la plasmació de la idea única, de la no possibilitat de dissentir.

“El meu país no té bandera II” és un quadre més de la sèrie pintada sobre aquest títol. Manifestos fets el moment en que molts carrers de la ciutat prenien aquest to uniforme de banderes patriòtiques. Banderes que no deien “justícia, igualtat, amor, revolució…”

Perquè tantes vegades les banderes serveixen per tapar altres coses? Perquè les pàtries es dibuixen fent fronteres? Perquè busquen la seva identitat contraposant la diferència amb el pròxim? Perquè quan parlen de pàtria no diuen “meu, por, estranger, enemic…”?

Des de la ràbia teòricament compartida i de la immensa tristor va sortir “A plena llum” i “Lampedusa”, imatges cruels del nostre mar que ja no és un pont d’intercanvi sinó una immens fossar de cadàvers.

Em va fer il·lusió pintar la sèrie de quadres “Ètica” intentant mantenir la reflexió sobre el fet ètic, retornar a l’estudi de la filosofia clàssica, manifestar que més que mai és necessària -enmig d’una forta hegemonia intel·lectual de l’ultra liberalisme conservador- la seva reflexió sobre el fet moral.

Dos càntics, dues lloances. Com dues plaques de pedra esgrafiades amb línies que pugen solemnement cap el cel “La misericòrdia” i “La compassió”. Dos nobles sentiments que ens ajudaran a no veure en el pròxim el diferent perquè impulsen la necessitat de lluitar per tots sense banderes ni fronteres.

La presentació de l’exposició, on vaig presentar aquestes obres i que va tenir lloc a l’Espai Ravalart del CAP de Drassanes durant els mesos de maig i abril de 2016, va ser a càrrec d’Andreu Mayayo, Catedràtic d´Història Contemporania de la UB.