Exposició al Teatre Lliure des del desembre 2016 fins el març de 2017

Hamlet, Otello, Rei Lear, Macbeth

Hamlet, Otello, Rei Lear i Macbeth són les obres més madures i escrites amb més llibertat per Shakespeare. La història tràgica dels personatges en escena esdevenen mites universalment reconeguts. Ens interpel·len directament, abocant tota la força en un mar d’abismals reflexions psicològiques i estats passionals.

En abaixar-se el teló ens deixa en un estat com el púgil en baixar del quadrilàter: colpits, cansats, sagnants, ferits… tant és si hem estat vencedors o vençuts.

Malgrat la riquesa i varietat d’arguments i situacions, sempre predomina una contundent constatació. Evitaré el matís, el detall, anirem a la medul·la de l’os. Pinzellada forta i contundent de la tragèdia. El negre i el vermell ens dibuixa la passió i la violència.

Fingimos lo que somos, seamos lo que fingimos!

Contemporani de Shakespeare, Pedro Calderón de la Barca, que estudià Teologia i s’enrolà com a militar, és la mostra clara de la Contrarreforma. Del Renaixement al Barroc. Espai més religiós i oprimit, però amb una permanent dualitat: el real i el somni, la predestinació i el lliure albir, la recerca científica i la doctrina religiosa…

Un quadre partit en dues parts, iguals però diferents, com un mirall que reflecteix la mateixa imatge, però no idèntica. Un fons amb matisos. On els pocs signes clars queden emboirats per el dubte.

Nómbrame una guerra que no haya sido patrocinada por un dios. Antígona, de Sófocles

Fa vint segles ja ens ho van explicar tot: el concepte del bé i de la maldat, el destí i la fatalitat, el deure i la comunitat. La responsabilitat i la culpa.

Un nus dramàtic brillant i solemne. On el cor no sols narra sinó es manifesta. Un espai que com una pregària s’expandeix en dues direccions iguals però oposades, de dos drets i deures que són plens de raó. En un món de déus, els homes han d’escriure el seu paper amb tanta esperança com desesperació.

Monti I i Monti II

La sort ha esta la culpable de que coincideixi aquesta exposició amb que a l’escenari del Lliure estigui Rhum & Cia. Cal aprofitar-ho per fer un petit record homenatge al Monti i a tots els pallassos. El groc, el color que en tota la senyalística actual ens indica perill, omple tot el quadre, el groc manifesta la gran transgressió en base a actituds quotidianes que semblen innocents que s’amaguen sota un nas vermell. Què més revolucionari que la mofa, la ironia i la tendresa? I és que jo de gran no vull ser pintor, vull ser pallasso!

Presentació per Jordi Martínez (actor i pallasso)