Impressions del concert del Quartet Casals, el 30 de setembre de 2015, a L’Auditori

La proposta no podia ser més engrescadora, més llaminera: Xostakóvitx –un dels meus compositors preferits-, un quartet de corda –per mi, la millor estructura musical-, el Quartet Casals –pura excel·lència musical que tantes vegades he gaudit- i la Sala Oriol Martorell, de L’Auditori –fantàstic marc per les seves dimensions i acústica-.

La nit del 30 de setembre de 2015 va respondre a totes les expectatives.

Tinc una certa tendència a pintar mogut per un impuls, com a reacció immediata a situacions o sensacions que em colpeixen. L’endemà mateix del concert, estava ja embrutant papers fent esbossos i, de seguida, commogut per una motivació imperiosa i per no perdre l’estat anímic fruit del concert, vaig començar a pintar les primeres taques –i eren això, taques- sobre el blanc immaculat del tauler.

Cada quartet és com una finestra oberta d’una imponent estructura d’arquitectura sonora on per contrast voldria plasmar-hi la intimitat i la intensitat de la forma més expressiva possible. La música i la pintura tenen un gran espai comú amb l’abstracció i aquesta ens permet buscar l’expressivitat absoluta.

Cada quadre és un fons on el color i la textura s’amalgamen en una metamorfosi entrecreuant-se els colors terres amb el ric vermelló. Un espai obert, sense nucli ni punt d’atenció, que no té fi i depassa el marc. Aquí és on els contundents traços oblics llisquen paral·lels, corren, xoquen… mostrant el poderós dinamisme, el ritme més contundent, la passió més continguda i, potser fins i tot, l’anhel o l’esperança. Traços curts, verticals, blancs, repeteixen la pauta i la proporció de l’estructura musical i volen evocar el fet de l’equilibri i de la bellesa sonora.

El quadre que reflecteix el Quartet Núm. 7 té unes mides més reduïdes per mostrar el seu caràcter íntim i personal. El seu fons, ric, però difícil d’esbrinar manté un gran poder evocador.

El Quartet Núm. 4 amb els seus contundents quatre moviments, requereix una dimensió més gran, una paleta de color més clara i una composició més arquitectònica, fins i tot, amb un punt èpic.

La foscor és més present en el Quartet Núm. 3 amb un espai més baix, més oprimit, més ofegant. Es respira menys com en el impuls dramàtic agonitzant del final de l’obra, com en el vermell extrem del quadre.

Com a contrapunt de la pintura immediata, impulsiva i enèrgica, permeteu-me que us proposi dos quadres que també tenen com a motiu una composició de Xostakóvitx, la Simfonia Leningrad, però sorgides, no de l’experiència immediata del concert, sinó de la lectura del poema d’en Joan Margarit “Simfonia Leningrad”.

Aquí he pogut pintar sense el neguit de l’impuls la sensació que a mi m’evoca un poema que a la vegada reflecteix l’obra del compositor i em centro especialment en els seu últim paràgraf:

De nit només quedava la remor
de les onades sota la terrassa.
En canvi, dintre nostra, com dintre de la música,
rugia el temporal de neu i ferro
que es desferma quan passa full la història

————————————————————————————————————————–

Aquesta no és la meva primera relació amb un conjunt de cambra. El 20 de febrer de 1992, vaig participar com a escenògraf en la posta en escena de Vox Balaenae, de George Crumb, amb Tal Perkes, flauta, Volcy Pelletier, violoncel, i François Gassion, piano, dins del cicle Solistes de l’OBC al saló de Cent

Joan Clot (Barcelona, 1957)

Va fer els seus estudis artístics a la Llotja obtenint en el primer curs, la distinció al Mèrit Artístic.

Llicenciat en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona.

Treballà com a dissenyador gràfic en l’àmbit editorial. Participà en diferents exposicions col·lectives de dibuix.

Els estudis de la Facultat d’Història de l’Art, UB, es varem interrompre per la necessitat d’una dedicació laboral exclusiva com a membre de l’equip directiu en la construcció, inauguració i posada en marxa de L’Auditori de Barcelona.

Fins aquest any, 2016, no ha volgut presentar al públic i en solitari la seva obra. Actualment, durant els mesos d’abril i maig exposa a l’espai RavalArt i avui a L’Auditori de Barcelona.